dimarts, 14 / juliol / 2009

Jordi Casanovas s’estrena al Grec

Julia smells like teen spirit representa una nova etapa per a Jordi Casanovas. D’una banda, aquesta és la primera obra del director que s’estrena al Festival Grec, però també és el primer cop que Casanovas dirigirà un espectacle al Teatre Lliure. A més, a la representació, de la que es faran funcions del 16 al 19 de juliol, Casanovas es deslliga momentàniament de la seva companyia i de l’equip d’intèrprets habituals que fins ara havien protagonitzat les seves obres. En aquesta ocasió, els tres actors que formen l’espectacle són Mia Esteve, Rubén Ametllé i Patrícia Bargalló.

Julia smells like teen spirit, però, continua amb la vessant que caracteritza les obres del jove director, en les que es basa en tragèdies clàssiques afegint-les una mirada contemporània. En aquest cas, Julia smells..., conjuga dues influències: s’inspira en el mite de La senyoreta Júlia d'August Strindberg, però també en la biografia de Kurt Cobain, el líder de Nirvana, que podria ser també la del recentment desaparegut Michael Jackson. Conjugades aquestes dues influències, Casanovas aplica a l’obra característiques de la dramatúrgia més clàssica, per a crear una història nova, basada en els paràmetres de la societat actual. D’aquesta manera,Julia smells like teen spirit és un thriller psicològic en forma de tragèdia, que s’ubica als Estats Units del nostre segle. La protagonista, Júlia, és una estrella de rock que va assolir l’èxit de manera prematura, i de la que ara, passats els anys, tothom n’espera alguna cosa més.

Interpretada per l’actriu Mia Esteve, a Julia l’han abandonada els integrants de la seva antiga banda, i convoca un càsting per trobar-ne de nous. En una habitació d’una casa aïllada de la muntanya, el Jan i la Cris – interpretats per Rubén Ametllé i Patrícia Bargalló- acudeixen a l’audició, amb la intenció de no deixar escapar aquesta oportunitat d’aconseguir l’èxit. Però l’audició comença de manera errònia, i Jan i Cris, orquestren un pla per manipular a Júlia i fer que aquesta els contracti, amb la intenció de deixar de banda, a qualsevol preu, la monòtona vida que han portat fins ara.

El duel que s’estableix entre ells i les disputes que planegen durant tota l’obra,prenen forma de lluita constant entre els personatges per portar-los al llindar de l’existència. Per aquest motiu, per Jordi Casanovas l’obra connecta amb les estrelles que trunquen la vida de forma violenta. Però, alhora, es una història sobre el que necessitem cadascun de nosaltres, o el que pensem que necessitem. D’una banda, així, amb Júlia smells... el jove director vol indagar en la responsabilitat que representa per un músic el fet de lliurar una creació a la resta del món. Però, el més important, intenta reflectir tota una generació de joves, que aspiren a fer-se famosos de la nit al dia sense realitzar cap esforç.

L’obra, formada per una sola escena que abasta al voltant d’una hora, se succeeix en temps real, i en ella s’esdevenen tres moments musicals inspirats en el so grunge, en el que els actors interpreten cançons i toquen la guitarra, la bateria i el baix. Per Rubén Ametllé i Mia Esteve, tot i que l’obra no es pugui considerar un musical, les aparicions vocals tenen un component dramàtic molt fort, que prefigura l’obra.

Julia smells like teen spirit, de la que s’espera es concertin més actuacions després d’estrenar-se al Grec, pot ser entesa com una reflexió al voltant del valor del reconeixement social que cada vegada més joves semblen necessitar per considerar que la seva vida és plena.

Font: Mercè Pérez Pons (www.teatral.net)

diumenge, 12 / juliol / 2009

Informe per a un policia volador



TEXT: MERCÈ SARRIÀS
DIRECCIÓ: MIGUEL CASAMAYOR
INTÈRPRET: ÀUREA MÁRQUEZ
PRODUCCIÓ: SALA MUNTANER i TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA (T-6)
SALA MUNTANER


No tot és el que sembla ni a la vida ni a la ficció. Informe per a un policia volador ho deixa ben clar. Una eminent metgessa forense ha mort. La policia sosté que és un accident, però la seva filla, també metgessa forensa inicia una investigació per aclarir-ne els fets. A partir d'aquí comença un viatge de anades i tornades a la seva infantesa, a la seva adolescència. Un munt de flashbacks que ens ajudaran, com espectadors del mateix, a descobrir què ha passat i perquè ha passat.


Mercè Sarriàs, guionista habitual de tv3, en sèries com Plats Bruts o Porca Misèria i que pertany al grup d'autors del projecte T-6 del Teatre Nacional de Catalunya ha concebut un text ple de perquès de principi a fi. El seu mestratge aconsegueix implicar al públic a cada instant, en cada pas l'espectador està present, fins que a l'últim sospir la veritat posa fi aquest gran amagatall de mentides.


Tan veritat és que el text de Mercè Sarriàs és excel·lent com que una esplèndida Àurea Márquez aconsegueix fer-nos creïble en tot moment tots i cadascú dels personatges que interpreta, és com si les veus la sortissin de dintre. No veiem cap canvi de vestuari, de vegades és només una posició diferent a l'anterior acompanyada d'un canvi de veu, però de vegades és Anneta, d'altres Amèlia (la seva mare morta), el seu pare, el policia volador o la veïna de la seva mare. Tots neixen d'ella i tots són clarament diferents.


Sensacional, impressionat, genial, fresca, divertida, magnífica, única, i podria seguir possant adjectius seguits per comas per qualificar la feina d'Àurea Márquez, que un cop més demostra que és especialista en papers complicats però, que les seves tables resolen sense gaires problemes.


I com sempre ha d'haver un però, les grans obres que viatgen en naus alternatives acostumen de tenir un viatge de curta distància. Això és el que li ha passat a aquest Informe per a un policia volador, que aquest diumenge ha arribat a destí. Tota una llàstima perquè es mereix un viatge molt més llarg.


dissabte, 11 / juliol / 2009

Girafes



TEXT: PAU MIRÓ
DIRECCIÓ: PAU MIRÓ
INTÈRPRETS: ANNA ALARCÓN, ABERT AUSELLÉ, BERNAT COT, CARLES FLAVIÀ i ÒSCAR MUÑOZ
PRODUCCIÓ: LA FANTÀSTICA i GREC'09 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE LLIURE


Dels fills als pares i ara els avis. La història explicada al revés. Des del present fins al passat. Pau Mirò tanca així una trilogia plena de històries familiars en el Raval barceloní. Si en Búfals eren els fills els que ens explicaven la història, en Lleons eren els pares i en Girafes són els avis.

No només hem canviat d'època també hem canviat de gènere, Pau Mirò ha demostrat en aquesta trilogia que no només domina el drama i la intriga, en Girafes ens mostra que també sap fer comèdia. Potser perquè per reviure el passat dels nostres avis és millor prenent-nos la vida amb una mica d'ironia.

Cinc personatges, el matrimoni format per Anna Alarcón, que brilla amb llum pròpia un cop més, i un sorprenent Òscar Muñoz que torna a superar el paper que va fer a Lleons. Bernat Cot és el germà mut del personatge de Alarcón que viu també al pis de a seva germana. Albert Ausellé, que viu realquilat en el pis del matrimoni i és la veritable girafa de l'univers Mirò, que afirma treballar en una fàbrica de nit però realment és un transformista que actua en un club ocult del Paral·lel. Carles Flavià fa de narrador de la història i de venedor de rentadores, la única protagonista de la trilogia, l'eix central de totes tres històries.

Sorprenent, surrealista, divertit text de Pau Mirò, uns dels millors joves dramaturgs que sap com conjugar un llenguatge ple de matisos amb la moral de l'època. Aquestes Girafes han passat amb nota la seva aventura pel Grec, ara queda esperar uns mesos per tornar-les a veure a principis de la tardor a la Sala Beckett. Comencin a buscar una data en la seva agenda, jo conec a una que repetirà.

divendres, 10 / juliol / 2009

Cesc Gay porta al cinema ‘V.O.S.’, de Carol López



«Aquesta pel·lícula no explica res que no s’hagi explicat mil vegades», diu Cesc Gay sobre la seva primera incursió en el gènere de la comèdia. I si, a més, resulta que no es tracta d’una obra original, sinó d’una adaptació de V.O.S. (un dels primers èxits teatrals de Carol López), i que el repartiment és exactament el mateix que va pujar a l’escenari el 2005, la cosa es complica a l’hora de vendre com a novetat el producte, que s’estrena avui. No obstant, Cesc Gay (Ficció, En la ciudad i Krámpack) ha agafat l’argument de V.O.S. i ha anat més enllà, de manera que el resultat és un experiment que barreja la clàssica història de l’enamorament d’una parella (Àgata Roca i Andrés Herrera) amb l’entrellat del procés de rodatge de la pel·lícula, tot plegat sense que els personatges perdin la seva personalitat.

Paul Berrondo i Vicenta NDongo completen el repartiment de V.O.S., que explica una història d’amor i amistat entre dues parelles d’una trentena d’anys a la Barcelona actual, una mica de l’estil Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona però sense l’efecte de postal. L’espectador pot assistir en directe a l’evolució de les relacions entre els personatges i al seu rodatge, que es va fer en una antiga fàbrica del Poblenou i a Gràcia.

«Però no es tracta d’una pel·lícula dins d’una pel·lícula –adverteix Cesc Gay–. El que hem fet és un invent». L’invent barreja contínuament la realitat i la ficció i aconsegueix confondre-les en una mateixa història. A més, el director ha portat l’experiment fins a les seves últimes conseqüències fent aparèixer a la pantalla claquetes, tècnics que aguanten cartells amb subtítols i escenes tan poètiques com artificials, com la nevada que li cau a sobre al personatge d’Àgata Roca al saló de casa seva.

NATURALITAT
Malgrat que tots (o gairebé tots) els trucs cinematogràfics queden a la vista, la pel·lícula aconsegueix transmetre una increïble sensació de naturalitat. Els quatre actors van participar en el procés de creació de la versió teatral, aportant-hi les seves pròpies anècdotes de vida en parella, i el guió de Cesc Gay s’ha mantingut fidel a l’original. «Hi ha un plus d’excitació perquè tant els actors com el públic se senten molt identificats amb el que passa a la pantalla», afirma Àgata Roca, que el 2005 va dur el realisme a l’extrem aportant un embaràs real a l’obra de teatre.

Resulta curiós que en una pel·lícula sobre la comunicació entre les parelles (verbal i no verbal, perquè Cesc Gay posa l’objectiu de la càmera més en els gestos i les mirades que en les paraules) sorgeixin problemes de comunicació. V.O.S. està rodada en català, castellà i eusquera, però no hi ha hagut manera de mantenir el trilingüisme original i el director s’ha vist obligat a doblar al castellà la pel·lícula per distribuir-la fora de Catalunya.

Font: Gemma Tramullas (El Periódico)

Viladecans s'obre a la cultura amb l'Ateneu de les Arts

L’ambiciós projecte de l’Ateneu de les Arts ja és una realitat. A partir de l’octubre gairebé un miler d’alumnes podran estudiar teatre, dansa, dibuix, guitarra o bateria a la ciutat, entre d’altres cursos, gràcies a la posada en funcionament d’aquesta “escola” artística impulsada per l’ajuntament. L’Ateneu de les Arts pretén ser el referent cultural de la comarca, amb una oferta formativa molt àmplia i amb l’elecció d’un professorat amb molta experiència. No hi ha cap iniciativa arreu de l’Estat que tingui una significació equiparable a aquesta, malgrat que l’Ateneu de les Arts neix sense casa, ja que l’edifici que hauria de ser-ne la seu encara no està construït.

Viladecans ha passat de no oferir a cap institut la modalitat de batxillerat artístic a crear una escola només dedicada a la creació. Aquest canvi de 180 graus es pot explicar per l’èxit d’esdeveniments com el Festival de Teatre al Carrer o el Certamen de Cantautors, que han fet que la cultura estigui molt present als carrers de la ciutat. L’Ajuntament ha engegat un projecte molt ambiciós que pretén fer de la cultura un element clau per l’aprenentatge i el creiexement personal.

L’Ateneu de les Arts és una “escola” artística, on s’impartiran per trimestres cursos de teatre i dansa en diferents modalitats (des d’iniciació a perfeccionament), d’arts gràfiques com dibuix o manualitats, i de música com guitarra, bateria, cajón o jazz per a bandes. Les classes es dividiran per grups d’edat, i en el seu començament l’escola tindrà una capacitat per 984 alumnes. En total s’ofereixen 90 cursos i tallers, i s’estudia ampliar-los depenent de si l’iniciativa té èxit. Al setembre s’obrirà el període de matriculacions, i a l’octubre començaran les classes.

Però on és l’Ateneu de les Arts? Doncs de moment no és enlloc específicament: és previst que es construeixi un edifici que en serà la seu, al lloc on és ara el CEiP Doctor Fleming, que tindrà 8.000 metres quadrats i capacitat per 1.200 alumnes. Però fins que això no sigui una realitat (tot just s’estudia el projecte), les activitats de l’Ateneu es realitzaran a 7 instal·lacions diferents: al Teatre Àtrium, al Centre Municipal Edelia Hernández, a l’IES Josep Mestres i Busquets, al propi CEiP Doctor Fleming, al CEiP Can Palmer, a l’Alberg de Can Batllori i al centre de recursos per a joves de Can Xic.

L’Alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, ha dit que “per la ciutat la cultura és estratègica, perquè res uneix i fa ciutat com l’educació i la cultura”, i ha afegit que aquest equipament “serà un altre punt fort del municipi, ja que atreurà no només als veïns sinó a gent de tots els voltants, i de l’Àrea Metropolitana”. La primera tinent d’alcalde i regidora de Cultura, Maria Salmerón, ha explicat que “l’Ateneu està dirigit a tota la ciutadania, tant als que mai han tingut un contacte artístic com als que sí l’han tingut, i també segueix una dinàmica d’intercanvi d’experiències”.

Font: Marc Pidelaserra (Llobregat Media)

Temporada teatral d'estrelles a Reus

De "temporada d'estrelles" qualifica la programació teatral de Reus que es desenvoluparà de setembre a desembre el director gerent del Centre d'Arts Escèniques (CAER), Cèsar Compte. El ballarí Ángel Corella, la soprano Ainhoa Arteta, l'Orquestra de Cadaqués i alguns dels noms estel·lars de l'escena catalana, com ara Emma Vilarasau i Àngels Gonyalons al capdavant de La infanticida; Ramon Madaula en el repartiment d'Una comèdia espanyola, i Julio Manrique interpretant el Hamlet que dirigeix Oriol Broggi, seran alguns dels al·licients de la temporada. Seran 22 espectacles que es representaran al Teatre Fortuny (els més clàssics) i al Bartrina (els més transgressors). La tardor teatral, a més, arrencarà amb dos espectacles de circ, tota una novetat.

El repartiment dels espectacles de factura més clàssica al Fortuny i els que ofereixen més risc escènic al Bartrina s'ha fet, però, amb matisos, segons Francesc Cerro, membre de la comissió artística dels dos teatres:"Diguem que hi ha un punt de les dues coses als dos teatres. Al Fortuny s'hi representaran propostes clàssiques però que alhora tenen un punt de contemporànies." Seran 22 espectacles, que inclouen les tretze produccions del CAER, que es representaran del 19 de setembre al 26 de desembre.

El Bartrina s'avança en l'estrena de la temporada amb la representació, el 19 de setembre, de La tragèdia de Hamlet, una versió de la tragèdia de Shakespeare que firma Oriol Broggi i que ha valgut al seu protagonista, Julio Manrique, l'elogi de la crítica. També el Bartrina serà el centre d'interès de l'arrencada de la temporada per la representació, els dies 26 i 27 de setembre, de dos espectacles de circ: Vertigem, de la companyia O Ultimo Momento, que lidera l'acròbata portuguès João Paulo dos Santos, i que es representarà a l'escenari, i Devoris Causa, d'Escarlata Circus, que es presentarà a la vela que s'emplaçarà a la plaça del Baluard.

El Bartrina serà l'escenari de moltes de les produccions del CAER de la temporada de tardor: Mermaid's call, l'espectacle de dansa, teatre, música i circ contemporani de Roberto Olivan; Petit ball, de la companyia mallorquina Au Ments que es representarà en el marc del COS, Festival Internacional de Mim i Teatre Gestual; Ilíada, amb text d'Alessandro Baricco i protagonitzada per Mercè Arànega, Anna Güell i Mar Ulldemolins, i Pasqua, dirigida per Francesc Cerro i interpretada per Fina Rius, Andreu Benito i Pau Roca. La resta de les produccions del Bartrina seran l'espectacle musical Pandilleros, de la Fundación Tony Manero, i Product, una peça de Mark Ravenhill protagonitzada per David Selvas, Mireia Aixalà i Norbert Martínez, i que també té la participació de Julio Manrique, aquest cop en les tasques de director.

La temporada al Teatre Fortuny començarà el 8 d'octubre amb La infanticida, un muntatge basat en l'obra de Caterina Albert (Víctor Català) protagonitzat per Emma Vilarassau i Àngels Gonyalons, i acabarà el 22 de desembre amb el concert de Nadal, que portarà per primer cop l'Orquestra de Cadaqués a la demarcació de Tarragona, acompanyada de la soprano Ainhoa Arteta. Entremig, destaca l'actuació del ballarí Ángel Corella amb la seva companyia Corella Ballet Castilla León, amb tres coreografies que aquest mes estrena al Festival de Peralada. Per l'escenari del Fortuny, també hi desfilaran la directora d'orquestra Inma Shara al capdavant de la Camerata Pro Arte i el cor de cambra del Palau de la Música Catalana, que cantarà acompanyat per l'Orquestra Barroca Catalana. En teatre destaca Una comèdia espanyola, de Yasmina Reza, que dirigeix Sílvia Munt i protagonitzen Ramon Madaula, Maria Molins i Mònica Randall. Les dues produccions del CAER que es presentaran al Fortuny seran l'òpera Alba eterna, amb música d'Albert Guinovart, i El jardí dels cinc arbres, un muntatge que ha ideat Joan Ollé sobre textos de Salvador Espriu i que interpreten Montserrat Carulla i Joan Anguera, entre altres.

Excel·lència
De gener a juny d'enguany, els espectadors que han reunit els teatres Bartrina i Fortuny han estat 15.917, una xifra que es desglossa en un 88 per cent d'ocupació al Bartrina i un 89 per cent al Fortuny. Tant la regidora de Cultura, Empar Pont, com el director gerent del CAER, Cèsar Compte, es van mostrar ahir, durant la presentació de la temporada de tardor, raonablement satisfets per la bona acollida del públic, que van atribuir a la qualitat i excel·lència de la cartellera teatral reusenca: "Els millors espectacles que es programen a Catalunya es poden veure a Reus, una circumstància que també passarà en la nova temporada de tardor." Els abonaments per assistir als espectacles dels dos teatres es posaran a la venda l'1 de setembre i les entrades (que mantindran els mateixos preus de l'última temporada), el dia 15 del mateix mes.

Font: Natàlia Borbonès (El Punt)

Avinyó arrenca amb 'La guerra dels fills de la llum...'

Un any més som a Avinyó, aquest privilegi de proximitat que ens permet assistir a la 63a edició d'un dels festivals més importants d'Europa pel seu caràcter de laboratori d'unes tendències que al llarg de l'any van arribant a Catalunya. D'ençà que fa sis anys va ser confiat a Hortense Archambault i Vincent Baudriller com a directors artístics -que ja han renovat càrrec-, ha agafat un camí irrenunciable de descoberta. Per no entrar en els seus vicis, cada any busquen la complicitat d'un artista associat. Hi han passat els inconfusibles Thomas Ostermeier, Jan Fabre, Josef Nadj, Frédéric Fisbach, Valérie Dréville i Romeo Castellucci, i l'any que ve serà el torn de Christoph Marthale. Aquest any li toca a Wajdi Mouawad, nascut al Líban, exiliat a França des de petit i posteriorment, per falta de papers, instal·lat al Quebec, on ha fet una intensa carrera teatral. Actualment és al capdavant del Théâtre Français del Centre Nacional de les Arts d'Ottawa.

L'aportació de Mouawad ha estat múltiple. Per un costat, la presència dels nous corrents de teatre i dansa libanesos i també del Quebec. Per l'altre, la recuperació de la narrativa. "He arribat a pensar que en un festival tan experimental i visual, això us fa una mica de por. Jo em pregunto com podem explicar el món a través del teatre si no hi ha narració", diu Mouawad.

En aquest aspecte, tira pel dret: "Si he d'explicar una història i necessito 11 hores per fer-ho, les agafo. No em plantejo el temps. Oi que si vols anar al Japó i et diuen que necessites 12 hores, ho trobes normal?", ens pregunta, fent referència a la trilogia Littoral, Incendies, Forêts, programada a la Cour d'Honneur del Palau dels Papes, l'espai icona del certamen. "He hagut d'estudiar la morfologia de l'espectador. Sé que tindrà moments de somnolència, fins i tot que dormirà. Vull saber com entren els personatges als seus somnis, com els recuperen després". En les proves que s'han fet, Mouawad assegura que mentre és de nit pot parar tantes vegades com vulgui, però que a partir que comença a fer-se de dia -l'espectacle comença a les 20 h i acaba a les 7 de la matinada- la gent té sensació de final. "Fem un petit entreacte de 15 minuts i prou, aturar-ho més pot distreure massa. Són paràmetres en què ens ha obligat a reflexionar la representació a l'exterior", assegura. Si tot va bé, us en parlarem demà.

Estem, doncs, davant d'una edició històrica en l'accepció absoluta de la paraula, amb contingut polític, social i humà. S'analitzen les bogeries a què estem massa avesats, en gran format -guerres- o petit -violència intrínseca-. La narració acostarà a la reflexió, a partir de textos dels clàssics (Eurípides, Èsquil, Sòfocles...), d'autors més propers (Victor Hugo, Thomas Bernhard, Fernando Pessoa) i de les creacions pròpies que aportaran Jan Fabre, Stephan Kaegi, Jan Lauwers i d'altres.

El Grec, 'partenaire'
El Festival d'Avinyó 2009 va obrir dimarts amb La guerra dels fills de la llum contra els fills de les tenebres, l'espectacle que comparteix amb el Grec i que per tant podreu veure sense venir a Avinyó els dies 17 i 18 de juliol. És la proposta del cineasta israelià Amos Gitai, que compta com a protagonista amb Jeanne Moreau, gran dama del cinema francès i també icona del festival, per haver-hi actuat a les primeríssimes edicions dirigides per Jean Vilar. La representació va tenir lloc a la Carrière de Boulbon, una pedrera situada a uns 20 km de la ciutat i que, en certa manera, fa pensar en el Teatre Grec. Perfectament il·luminada i amb dues grans torres a dreta i esquerra, l'escenografia es limita a una taula i una cadira on seu Moreau. Ella és la veu de l'autor, Flavi Josep, nascut a Jerusalem l'any 37 dC. "Un cosí de la meva mare, arqueòleg, va trobar els manuscrits en unes grutes a principis del segle XX. Per a mi és una història familiar que ha despertat una gran fascinació a casa. He crescut amb ella", diu Gitai.

L'espectacle és el relat de la destrucció de Jerusalem l'any 66. "És un relat apocalíptic, dur, molt visual i notablement periodístic, fet per algú que vol explicar. Hi ha una descripció arquitectònica del Palau d'Herodes, també", diu Gitai, arquitecte a la vegada que realitzador. La característica que enriqueix el reportatge de Josep és la seva ambigüitat: "Ell és jueu i n'està orgullós. Però passa al bàndol dels romans i des d'allà no pot escriure tot el que vol. La grandesa és que no entra en els deliris nacionalistes i fa un homenatge a l'opositor. Sense aquest relat no sabríem que va existir Eleazar, cap dels rebels", continua.

Crítiques negatives
Il·lustrant el relat de Moreau, van apareixent els protagonistes: Tit, interpretat per dos actors, un parlant en anglès i, com en un cànon, un altre que continua en francès. A Barcelona tindrem un únic Tit: Manel Barceló. Dos actors més representen Eleazar, que aconsegueix fugir dels romans cap a Massada i el poble, amb dos actors i dues actrius. Una de les dues actrius, a Barcelona, serà Sílvia Bel. "Inicialment havia de venir a Avinyó i parlar en català, però aquí no estan previstos els subtítols i la comprensió d'un text tan dens és bàsica. Abans que li escapcessin el personatge ha preferit fer-lo només a Barcelona, sencer", ens explica Ricardo Szwarcer, director del Grec i integrant de l'excursió a la Carrière de Boulbon.

Com diuen aquí per tot arreu, "que tingueu un bon festival". La crítica francesa, tanmateix, no ha estat gaire condescendent amb l'obra. Ahir Le Monde qualificava Els fills de la llum... de muntatge "sense idees" i assenyalava que tan sols Moreau el salvava.

Font: Teresa Bruna (www.avui.cat)