La Paz Perpetua

FITXA ARTÍSTICA
TEXTO: JUAN MAYORGA
DIRECCIÓN: JOSÉ LUIS GÓMEZ
INTERPRETES: José Luis Alcobendas, Julio Cortázar, Israel Elejalde, Susi Sánchez, Fernando Sansegundo.
PRODUCCIÓN: CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL y TEATRO ABADÍA
TEATRO NACIONAL DE CATALUNYA

Y de tortugas a perros, pero en esta ocasión la esencia de la personificación se pierde por el camino. ‘La paz perpetua’ pretende ser una metáfora de un entorno amenazado por la amenaza terrorista desde los ojos de unos perros entrenados para proteger al mundo, una analogía de los cuerpos de seguridad militarizados.

La obra se pierde al querernos explicar cómo se sienten estos perros, lo que padecen para llegar a ser los mejores y poder salvar al mundo de uno de los mayores horrores de la nueva década. A pesar de su corta duración, a penas una hora y cuarto, el espectador mira atónito como entre ladridos y demás sonidos de la especie canina, se ‘entrena’ a estos animales para liberar al mundo de la amenaza sin ningún tipo de piedad.

Gritos, sonidos estridentes, cambios de luces constantes, una escenografía moderna, un ascensor que sube y baja por donde entran y salen los personajes, todo para nada. Porque la obra esta falta de significada, de algo de la englobe y que haga que el espectador no salga de la sala con la sensación de haberse perdido en el bosque de las palabras del autor.

Tal vez la irracionalidad que respira la obra, sea porque el mundo en el que vivimos la padecemos. Pero el argumento se pierde por lugares de los que es imposible salir, el tiempo en el que los personajes perros se disputan formar parte de la unidad antiterrorista es demasiado amplio y la lucha se hace interminable a los ojos del espectador.

A pesar del esfuerzo interpretativo de los actores, la debilidad del texto hace que la obra caiga por su propio peso. Una pena para lo que nos tienen acostumbrados tanto el Centro Dramático Nacional como el Teatro Abadía.

La tortuga de Darwin

FITXA ARTÍSTICA

TEXTO: JUAN MAYORGA

DIRECCIÓN: ERNESTO CABALLERO

INTÉRPRETES: Carmen Machi, Vicente Diez, Susana Hernández y Juan Carlos Talavera.

PRODUCCIÓN: TEATRO EL CRUCE y TEATRO ABADÍA

TEATRE ROMEA

Harriet es una totuga, es la tortuga de Darwin. Hasta aquí todo es historia. Pero durante casi dos horas, Harriet es mucho más que una tortuga. Harriet habla y nos explica su historia, porque está a punto de cumplir doscientos años y tiene mucho que contar. Y nos explica todos los hechos históricos que ha presenciado, desde abajo, desde los pies del mundo, el marxismo, el caso Dreyfus, las dos guerras mundiales, la revolución rusa, el nazismo. Lo que se ha explicado y lo que no. La evolución humana de dos siglos vistos desde la perspectiva de una tortuga que evoluciona tomando características propias de los seres humanos.

Si bien es cierto que Juan Mayorga nos presenta una fábula, una historia para que el público pueda reírse de las desgracias ajenas y no tan ajenas. Harriet tiene puntos de Gregorio Samsa pero es la historia al revés, una tortuga que fue evolucionando hasta ponerse erecta, hablar y poder caminar y Gregorio Samsa de la noche a la mañana se convirtió en un bicho, en un escarabajo.

En este cuento, la tortuga, genial, brillante, sublime (y todos los adjetivos que al espectador se le puedan pasar por la cabeza, porque no hay palabras) es Carmen Machi, que con este papel ha demostrado que hay vida después de salir de la caja tonta, y cuánta vida. A su lado grandes actores todos ellos, pero si la obra es brillante es por Carmen Machi, por sus dos horas haciéndonos creer y ver una tortuga en todos sus pausados movimientos, da igual que esté a dos patas que a cuatro, nunca se podría decir que aquello no era una verdadera tortuga.

Cuando hay un gran texto y una gran interpretación, la escenografía pierde ese algo que en otros montajes la hace imprescindible. Aquí, tenemos el gran ejemplo, una escena simple, porque lo que importa es lo que se tiene que decir. Las palabras que, como se afirma en la obra, son las causantes de todas las desgracias humanas. Pero aunque todo parezca mentira, todo, absolutamente todo, es real.

“Y después de todo que nos queda, seguir evolucionando”

Els nois d'història

FITXA ARTÍSTICA

TEXT: ALAN BENNETT
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU
INTÈRPRETS: Josep Maria Pou, Josep Minguell, Maife Gil, Jordi Andújar, Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaime Ulled i Ferran Vilajosana.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA

“Els millors moments de lectura són aquells en què et trobes alguna cosa –un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva.”

Els nois d’història és un dels millors textos d’Alan Bennett, una comèdia immensament divertida sobre el valor i el sentit de l’educació. Per a què serveix tot allò que ens ensenyen a l’escola? Realment són coneixements profitosos quan surtis i t’enfrontis al món? O només ens serveixen per a aprovar un examen?

Amb un gran Josep Maria Pou que broda el seu paper tan en la direcció com damunt de l’escenari. En Pou representa el cap més visible de la cartellera, però tots i cadascú dels actors es mereixen un deu per la seva interpretació. Els nois, no tan nois, la majoria d’ells, ens demostren la seva capacitat actoral de principi a fi. Canten, ballen, interpreten dintre de la mateixa interpretació i es mouen per l’escenari com peixos a l’aigua.

Per aconseguir un resultat final impecable cal que la resta d’elements estiguin a l’altura. I sense dubte ho estan. Una gran escenografia acompanya als actors. Un passadís i un aula d’institut amb piano inclòs. Taules, cadires i taquilles i l’escenari ple com si estiguéssim al metro en hora punta la majoria del temps.

I el temps, malgrat les dues hores i mitja de durada, passa a la velocitat de la llum. Un entreacte trenca l’estat de màxima atenció amb que la majoria dels espectadors es fiquen a dintre de l’obra. I quan menys t’ho esperes torna a caure el teló i els aplaudiments no es fan esperar. I no un, ni dos, sinó fins a set bisos, d’un públic com poques vegades entregat fins al darrer segon.

No podia obrir d’una altra manera la remodelació del Teatre Goya. Amb un gran muntatge. Un muntatge dels que deixen el cos per voler veure’l un altre cop, per gaudir-lo amb més plenitud. Amb tot el seu engranatge, el Goya obre una nova etapa amb forces renovades i amb ganes de seguir sorprenent-nos.

Rock'n'roll

FITXA ARTÍSTICA

TEXT: TOM STOPPARD

TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT

DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA

INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Patrícia Bargalló, Paula Blanco, Joan Carreras, Oriol Guinart , Lluís Marco, Sandra Monclús, Fèlix Pons, Alba Pujol, Rosa Renom, Santi Ricart, Pep Torrents i Mar Ulldemolins.

PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE

TEATRE LLIURE

“Per un cop a la vida, aquest país va trobar el millor de sí mateix. Hem estat putejats durant segles per països grans i poderosos, però aquest cop vam plantar cara al destí”

Ideals, polítiques i rock’n’roll, tres paraules que defineixen a la perfecció l’esperit de l’obra. Si Tom Stoppard ja va sorprendre al públic barceloní fa dues temporades al TNC amb Arcàdia, ara tampoc deixarà a ningú indiferent.

La companyia Lliure presenta aquesta obra de gairebé tres hores de duració. Rock’n’roll transcorre a Txecoslovàquia i Anglaterra entre la Primavera de Praga i la caiguda del mur de Berlin. Stoppard ens explica la perillositat d’aferrar-se a un mite o a una ideologia com una causa vital.

Posar a Lluís Marco al cartell sol ésser garantía d’èxit. I en aquest cas no decebre. Genial Marco en el seu paper de defensar els seus ideals polítiques per damunt de tot. Comunista als anys seixanta i comunista una pila de decepcions a l’esquena després de la caiguda del mur. Genial també en Jan, un noi jove al que li agrada per damunt de tot la música, la seva forma de comunicar-se amb el món. Una repassada pel món polític i musical d’aquelles dècades.

Al costat d’aquestes dues meravelles de l’escena hi tenim a una emotiva Rosa Renom, que aconsegueix ficar-se al públic a la butxaca des del primer minut. L’únic però de l’obra és la Chantal Aimée que porta anys fent-nos creure que els personatges que representa són diferents, encara que tots semblen el mateix.

El gust que han agafat darrerament els teatres per un escenari al mig segueix en aquesta temporada estan de moda. Seients a dues bandes i una escenografia que amaga més d’una sorpresa, barrejada amb un important joc de llum i foscors, completen el que sense dubte serà una de les grans obres de la temporada que només acaba de començar.

Una obra que ens recorda que malgrat que pensem que hem canviat força, encara queden vestigis del passat sense resoldre. De vegades es canvia per seguir igual.

“Estic aqui per ajudar...Doncs que es noti”

Com pot ser que t'estimi tant

FITXA ARTÍTICA

TEXT: JAVIER DAULTE

DIRECCIÓ: JAVIER DAULTE

INTÈRPRETS: Mamen Duch, Míriam Iscla, Marta Pérez, Carmen Pla i Àgata Roca.

PRODUCCIÓ: T DE TEATRE i TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

TEATRE POLIORAMA

“Un dia em va dir ‘Com pot ser que t’estimi tant?’ Potser, no s’hauria d’estimar tant a algú”

La sorpresa. Sorprendre a l’espectador que s’asseu a les butaques i què espera veure l’obra típica de les T de teatre. Doncs, no. La innovació, l’intent per no caure en convencionalismes, per mostrar-nos que aquesta companyia pot interpretar molt més que la tradicional guerra entre sexes.

És una comèdia, d’això no hi ha cap dubte, el públic riu. Però és la major part de les vegades un humor negre, un humor que es diverteix de les tragèdies humanes, que per altra banda veiem i patim dia rere dia, bé a casa nostra o a un portal molt proper.

Interpretacions a l’alçada del text i de vegades donant-li un aire nou, refrescant el text. Gran Míriam Iscla, que malgrat el seu desdoblament de personatge, és sense dubte ‘l’ànima mater’ de tota l’obra. Gran Àgata Roca i gran Marta Pérez, que per una vegada ha abandonat els seus crits de boja als que ens té acostumades en altres papers.

I una de les principals sorpreses és l’escenografia. De deu o onze. Impressionant tots els petits amagatalls dels que disposa l’escenari. L’atenció és bàsica en aquest muntatge i més si quan no t’esperes entren i surten les actrius dels llocs més inversemblants. Escenografia que es mou, que sembla fixa però que en un vist i no vist amaga tres escenaris diferents.

I de impressionat en impressionant a l’hora de qualificar la il·luminació i els efectes sonors. Bona part de la sorpresa que pugui provocar l’obra en l’espectador radica en ells. La coordinació de tot l’engranatge és fonamental a l’hora de crear un ambient propici per tenir al públic enganxat a la cadira i no deixar-li temps ni per a que pestanyeig.

Una bona proposta de teatre modern sense caure en el tradicionalisme de la no innovació, amb un text que es suporta per si mateix, però amb unes interpretacions que fa que no deixi de brillar.

“Dir, diu poc, línia, fideuà...”

Un dia. Mirall Trencat

FITXA ARTÍSTICA

TEXT: MERCÈ RODOREDA

ADAPTACIÓ: MANEL MOLINS-RICARD SALVAT

DIRECCIÓ: RICARD SALVAT

INTÈRPRETS: Rosa Novell, Enric Majó, Rosa Vila, Anna Sahun, Daniela Freixas, Ivan Benet, Albert Alemany, Araceli Bruch, Ester Bové, Teresa Sánchez, Eugeni Roig, Alma Alonso, Miquel Agell, Manel Bartomeus, Joan Carles Suau, Babeth Ripoll, David Segú, Carlos Aguilar, Martí Malla, Martí Atance, Georgina Avellaneda, Sofía Jiménez, Guillermo Creuheras i Christian Par Wolder.

PRODUCCIÓ: GRUP BALAÑÀ

TEATRE BORRÀS

Quan estem acabant el centenari del naixement de la Mercè Rodoreda, ens arriba uns dels últims exemples de la celebració. Mirall Trencat és la seva gran obra on la seva autora arriba a la plenitud de la seva escriptura. Un llibre carregat de passió i entrega, cosa que per altra part es troba molt a faltar durant tota la representació.

Rodoreda és la gran escriptora de Catalunya, s’ha convertit en tot un emblema. Les seves obres són prou conegudes pel públic, per això tal vegada o també per la gran profunditat del llibre, aquesta adaptació és només un recull d’escenes. S’ha de conèixer i haver llegit la novel·la abans d’assistir-hi, perquè els salts en el temps requereixen de l’habilitat de l’espectador per retrobar-se escena rere escena.

La història de Teresa Valldaura i dels Valldaura, de tota una vida, mirada des dels ulls de vàries generacions. Una vida plena d’amors, de la recerca de la felicitat, d’amor propi, de voler ser allò que mai es serà. Però com eix central, Teresa Valldaura, interpretat per Rosa Novell en l’edat gran i Anna Sahun als seus primers anys, una dóna vitalista, que marca totes les seves accions amb una passió desmesurada, cosa que no es troba en cap de les actrius que l’interpreten, que de vegades més que vitalistes mostren la seva mandra que els produeix viure.

Un altra dels eixos de la família, les minyones, estan una mica aigualides, els seus personatges les manca la fortalesa de la que em compten al llibre. Amanda, és vitalista, però de sobte a la representació té tocs d’histrionisme que més que ajudar al seu personatge li allunyen de la realitat.

Un altre punt d’incredulitat es troba en qui interpreta a Amadeu Riera, Enric Majó, veure com una Teresa Valldaura jove, Anna Sahun s’embolica amb un senyor de la seva edat, no resulta gaire creïble als ulls del públic.

La resta del repartiment salva el paper sense posar-li gaires floritures, uns amb més sort que d’altres com pot ser Daniela Freixes, Sofia o Albert Alemany, l’Eladi.

Ho millor de l’obra és la part escènica, l’escenografia, que entra i surt de tots els raconets possibles, fins i tot de la part de dalt i la seva combinació amb els llums, els moments de claror, els moments de foscors, la il·luminació de les diferents cambres i raconets de la majestuosa casa dels Valldaura, són els únics moments en que els espectadors reconeixen, de debó, la magnitud d’obra que es troben al davant.

Mirall trencat és una obra massa densa, massa profunda, massa peculiar, que requereix davant de tot paciència, i potser les gairebé tres hores que dura l’adaptació no són suficients per voler abraçar-la tot sencera i més si els personatges principals no posen la suficient cura de les seves interpretacions per intentar arrodonir una obra que tot i això es troba una mica coixa.

Quina Vida!

FITXA ARTÍTICA

TEXT: HOWARD KORDER

TRADUCCIÓ: LLUC POTRONY JULIÀ

DIRECCIÓ: ROGER PERA

INTÈRPRETS: Roger Pera, Pep Papell, Joan Frank Charansonnet, Estel Solé, Yaneys Cabrera, Gemma Badia, José Bailon i Elsa Anka.

PRODUCCIÓ: SET D’ACCIÓ

TEATRE GAUDÍ DE BARCELONA (TGB)

“Ets de Sarrià?... De Sarrià?... No, sóc de Pedralbes!”

Vaig acabar la temporada passada fa uns dies amb ‘Hay que purgar a Totó’, una obra que no cal la pena ni ressenyar. Aquesta setmana la he tornada a començar. L’obra ‘Quina Vida!’ és una història moderna. És una història jove. I l’espectacle és èpic. És la història d’una generació que ho té tot i no sap què fer-ne, d’una joventut que busca sentit en un món que ells no han creat. Què ens està passant? Què estem fent? Hi ha algú allà dalt prenent notes? Sóc feliç? Qui m’estima? Els somnis es fan realitat? Per què collons se’m cauen els cabells? És la història d’unes persones que, tot i el seu afany, no troben ni tan sols una resposta a cap de les seves preguntes. Però així és la vida. I mare meva... quina vida!

Amb un escenari a tres bandes, dividit en múltiples llocs d’acció transcorre els petits fragments de les vides d’aquestos joves que han arribat i han passat de la trentena però que no han aconseguir passar pàgina i segueixen mentalment vivint als vuitanta. Aquesta època ve reflectida en la selecció musical. Els que als anys vuitanta ens van despertar cada matí per seguir les aventures d’aquell nen que buscava a la seva mare, ens va donar el riure al sentir que l’obra comença amb la cançó de Marco. Després, i posant-nos seriosos canviem el xip i recordem cançons d’U2, Europa, Michael Jackson, entre d’altres.

La interpretació de la majoria dels actors està passable, la que més destaca és la del Roger pera, que broda els papers que barregen bogeria, tonteria i poca maduresa. Però la resta del repartiment passa pels seus personatges sense aprofitar res del que el text per sí mateix els hi podia donar.

Una obra per passar l’estona sense esperar grans frases per a la prosperitat. De vegades veure la vida passar és ho millor que es pot esperar. Quina vida!